Home » Empreses innovadores, Estratègies i Estructures, Excel.lències del món, Patents

Si no valoritzem la R+D pública, l’aparador surt molt car i caldrà tancar la botiga

Submitted by on 23/03/2012 – 15:00

El passat 8 de març vaig fer de moderador en una reveladora Taula de Debat sota el títol: “Els parcs científics i tecnològics a Catalunya: reptes i oportunitats” en què van participar alguns dels principals responsables de la R + D a Catalunya:

Després d’una primera part en què cada ponent va exposar la seva opinió sobre les seves respectives àrees d’actuació es va donar pas a la part més interessant de la sessió: el torn de preguntes, que donada la franquesa i claredat de les respostes dels assistents

Com a moderador vaig començar plantejant diverses qüestions que considero importants:

1) Parlem de Recerca: Hi ha una Política Industrial darrere?.  Si no hi ha una Política Industrial, ¿podria passar que es fes una investigació que no ajudés a crear Indústria a aquest país?.

2) Fins a quin punt a l’hora de definir els projectes dels Parcs Científics i Tecnològics es pensa en la Indústria del país?.

3) Quan un investigador té una idea, avalua el mercat?; o diu “tinc una idea” i quan ha desenvolupat tot el coneixement llavors es posa a buscar el mercat, perquè podria ser que no hi hagués mercat.

Per la seva banda el públic assistent va exposar altres qüestions com:

• Es planteja crear una Oficina de Transferència Tecnològica centralitzada per a tota la Recerca de Catalunya amb visió global?

• El 18% del PIB dels EUA el formen empreses que fa 15 anys no existien, ¿passa el mateix aquí?. Què fem al respecte?

• Hi ha un pla de futur de Política Científica i Tecnològica que racionalitzi la multitud de Grups de Recerca existents?

• Hi ha algú que eviti la duplicació d’investigacions?

• Es fan publicacions per a tot o s’han escollit sectors prioritaris?

Les respostes que considero més rellevants i preocupants van ser les següents (en vermell exposo aquí la meva opinió i plantejar preguntes que tindré en compte en les següents taules rodones):

• No hi ha una política unitària que relacioni la Recerca amb la Indústria.

És a dir, que els Departaments respectius estan dissociats i cadascun dirigeix ​​la seva força en una direcció, això pot crear un sistema de forces la resultant del qual pot arribar a ser zero. Hi hauria d’haver algú per sobre que tingués una visió global i sistèmica de la R+D+I.

• La recerca a Catalunya és espectacular però no existeix en el territori capacitat d’absorbir, de manera que s’ha d’internacionalitzar.

• No hi ha teixit industrial per recollir i utilitzar les patents de la recerca pública de caràcter tecnològic.

• No hi ha prou teixit empresarial per a la Recerca Biomèdica que es realitza. Els centres de decisió en el sector Farma no estan ni a Catalunya, ni a Espanya.

Si no tenim un teixit industrial i empresarial que pugui utilitzar la Recerca realitzada, per a qui estem investigant?.

Ara bé no tinc molt clar si és que no tenim teixit o, no sabem que el tenim i no ens preocupem de buscar-lo.

Això em recorda el infaust PlanE que va suposar una dedicació de recursos públics a actuacions de més que dubtós (es parlava d’inversions quan era despesa pur sense cap possibilitat de retorn). Com a exemple d’actuació del PlanE aquí podeu veure unes fotos que fa anys vaig fer en un poble de la Catalunya interior:

Si, són gairebé 22.000 euros per fer una pista de skating.

Una inversió pública amb un ROI “espectacular”.

• Cal repensar el model de teixit industrial existent a Catalunya.

• Hi ha una Investigació de 1r nivell, d’una internacionalització indiscutible, però què passa en la seva translació al mercat? S’ha de valorar aquesta investigació i no es fa. Hi ha resultats de recerca boníssims que es venen per 10.000 euros, que si es valoritzessin es podrien vendre per 1.000.000 euros. I la Universitat ho sap.

I quant ha costat aquesta investigació que es malvèn a 10.000 euros?

Algú és conscient que per aquestes investigacions s’utilitzen “recursos públics”?

• Hi ha un gran estoc de Recerca que no es pot col·locar en l’entorn espanyol.

Doncs que ja s’ha dit, si no valoritzem tanquem la botiga que surt molt cara de mantenir.

• D’altra banda a l’empresa, especialment en les pimes, no hi ha interlocutors capacitats per entendre el que la recerca universitària ha desenvolupat. No hi ha Doctors. No hi ha estructures de suport a la Investigació.

És evident que hi ha una dissociació entre pimes i doctorats, però en aquest cas defenso a les pimes, molts doctors no entenen el món en què es mouen les pimes i les seves necessitats, cal que la Universitat formi als doctorands amb una visió més empresarial (pime), la qual cosa portaria a la necessitat que dins del doctorat sigui necessari realitzar un període de treball remunerat en una empresa (doctorand en pràctiques).

• Es planteja recollir projectes que vinguin de fora de la Universitat procedents de pimes per fer un “matching” d’investigadors a low-cost per a les empreses.

• Però hi ha pocs exemples de pimes que busquin a la Universitat per al desenvolupament de les seves innovacions. La interlocució és complicada.

Qui ha de fer el primer moviment la pime o la Universitat, si esperem que sigui la pime anem llestos, ha de ser la Universitat qui ho faci.

• Les grans empreses no donen suport a la Investigació com passa en altres països. Petrogas del Brasil dóna el 5% de la facturació per Recerca.

• Seria desitjable que hi hagués molts més grups de Recerca.

• La política científica es basa en quatre pilars:

1) No focalitzar. Excel·lència.

Jo crec que cal focalitzar, no podem pagar tot. O si volem que es faci tot, llavors que a mitjà termini sigui autosuficient.

2) Atracció de talent.

3) Massa crítica (el volum és molt important)

No és qüestió de volum, és qüestió de qualitat i excel·lència. Molts mediocres no sumen un geni.

4) Sistema molt obert (una botiga oberta amb un aparador ple).

Si no es pot mantenir la botiga perquè l’aparador és molt car i, a més a més, no es ven res o es malvèn; al final la botiga haurà de tancar.

• El valor del fracàs és un estigma que condiciona. Cal canviar aquesta visió. Per conculcar els valors necessaris per ser emprenedor cal canviar els valors de la societat. I en això la Universitat pot i ha d’actuar ja que forma als mestres. Fins ara se’ls ensenya a ser suaus, dolços, uns valors light. No s’ensenya risc, competitivitat, projectes, esforç. És una cultura kumbaià. Si comencem el canvi ara els fruits els recollirem aquí a 20 anys. Alguns pocs això ens preocupa, a la majoria no.

Excel·lent reflexió que suposa una declaració “políticament incorrecta” que ja és hora que públicament en les Taules de Debat. No anem bé, hem de canviar. Ara bé a les generacions que han patit aquesta cultura de no-esforç a qui haurien de demanar responsabilitats? I com podem exigir el que ningú els ha conculcat?

Considero que el debat va ser molt interessant i el que es va dir hauria de ser objecte de discussió en altres fòrums i taules, i fins i tot a nivell polític, ja que en el fons es tractar sobre la responsabilitat de la gestió dels Recursos Públics.

Algunes de les preguntes que caldrà contestar són:

• Podem mantenir una botiga amb un aparador ple sense que hi hagi empreses del país que l’utilitzin?

• Podem tenir una Política d’Investigació que no estigui vinculada a una Política Industrial i que ambdues es retroalimentin?

• Podem malvendre els resultats de la Recerca, sense recuperar la inversió, perquè no hi ha la visió que cal valoritzar i que per això es necessiten recursos?

• Per a què volem una investigació que no ajuda a les empreses del país?

• Per què les grans empreses no inverteixen en Investigació Pública com en altres països?

• Per què les pimes no confien en la Universitat per les seves investigacions?

• Per què la pime no vol Doctors/es?

 Qui vulgui veure i escoltar aquesta Taula Rodona ho pot fer aquí.

.

 

Tags:

Deixa un comentari