Home » Aprenentatge i Formació, Biblioteca de Coneixement, Empreses innovadores, Enginyer d'Innovació, Màrqueting, Metodologies i Eines

Per què els investigadors haurien d’avaluar el mercat potencial dels seus projectes?

Submitted by on 25/05/2012 – 15:30

Quan a un investigador, especialment si pertany al sector públic, en preguntar-li si ha analitzat el mercat potencial del que està investigant, sovint, es produeix una transformació de la seva fisonomia facial que evoluciona en faccions com si s’hagués esmentat al diable, o se li soscavaran els fonaments del temple de la Ciència.

I llavors es produeix l’habitual reguitzell de comentaris de l’estil: “La Ciència és coneixement” ó “Si no fos pels investigadors del passat no estaríem on estem” ó “Tu el que vols és mercantilitzar la Ciència”

Doncs no, no pretenc que tota la Ciència tingui un objectiu mercantil sinó que si es demanen i utilitzen fons públics s’avaluï a qui pot beneficiar, o si hi ha un mercat potencial on es podrien vendre productes o serveis que es desenvoluparan com a conseqüència dels resultats de les investigacions.

I llavors plantegen la pregunta: Com vols que avaluï un mercat d’alguna cosa que no existeix? No es pot.

Doncs si que es pot avaluar el mercat potencial, amb unes hipòtesis i uns marges de tolerància. Ara bé aquesta avaluació no significa que després sigui el mercat que compri els productes/serveis desenvolupats.

Si en productes de consum es fan estimacions de mercat que moltes vegades són sonors fracassos o sonors èxits, és a dir es ven molt menys del previst o es tenen més peticions de les previstes. I no per això qualsevol projecte de llançament d’un producte de consum s’ha deixat de fer d’acord amb una estimació de mercat.

És per això que considero que els projectes d’Investigació haurien de tenir la seva estimació de mercat potencial d’aplicació, encara que sigui amb resultats a 10 o 20 anys. La Ciència hauria de ser capaç de preveure qui utilitzarà els resultats de les seves investigacions.

Que s’equivoquen, doncs ho accepto, perquè això també és coneixement.

Sobre la “valoració de mercats que encara no existeixen” podem trobar diferents formes de fer-ho. Es pot estimar per substitució, és a dir, a quins productes/serveis substituirien els resultats de la nostra investigació.

Existeixen també metodologies que permeten fer estimacions sobre això. La majoria pretenen preveure els mercats de productes/serveis de pròxima comercialització pel que tenen una concepció focalitzada a producte final. Però els conceptes i hipòtesis de partida són extrapolables als projectes de Recerca, només és qüestió d’utilitzar el sentit comú i l’enginy.

De les metodologies existents considero que una de les més interessants i adequades als projectes d’innovació és la que ha desenvolupat Paul Millier i que va exposar en el seu més que recomanable llibre “L’étude des marchés qui n’existent pas encore … (L’estudi dels mercats que encara no existeixen …) “. El seu interès radica que exposa criteris per avaluar els mercats potencials de les innovacions que desenvolupen les empreses.

També sorgeix, especialment en investigacions relacionades amb la salut, l’argument que es vol investigar a una malaltia que afecta una minoria i això les empreses no ho fan perquè és rendible. Bé, doncs s’accepta, però que estimen a quants pot ajudar.

I això suposa que s’entrarà en decisions ètiques quan els recursos escassegin. I sorgeixen les preguntes políticament incorrectes com: Si només hi ha fons disponibles per a un projecte i hi ha dues propostes, una que afecta el 15% de la població i una altra a 1 de cada 10.000. A quin hem de concedir els fons?

Aquesta pregunta així plantejada és tendenciosa. Cal saber més coses com: en què afecta?, existeixen solucions pal·liatives?, són totes dues mortals?, si no es cura que passa? …

Ara bé en moltes investigacions, amb l’objectiu d’aconseguir més recursos, es fan anuncis al públic que són qüestionables. S’exposen hipotètics avantatges futurs que sovint no es sostindrien davant d’una anàlisi mínimament seriosa.

I en això els mitjans de comunicació, especialment ràdio i televisió, són culpables de difondre “falses esperances” entre el seu públic. Massa vegades s’anuncien “presumptes resultats” d’investigacions, especialment en medicina, que no tenen altre objecte que rebre més recursos per continuar les seves línies de recerca. Hauria d’aplicar la responsabilitat social corporativa en la divulgació de notícies que afecten els sentiments i desitjos de les persones.

I responent a la pregunta del títol:

Els investigadors han d’avaluar el mercat potencial de les seves investigacions per reflexionar si la seva investigació té motius raonables o és simplement un caprici personal.

 

Deixa un comentari