La innovació no es un problema que ens dona el professor i que ja te una solució.
Innovar es trobar l’enunciat d’un problema, i més concretament trobar el enunciat correcte del problema. I des d’aquest començar a buscar opcions de noves solucions, que ens donin peu a escollir una que creiem que es la millor en base als criteris que haguem decidit per escollir-la.
En la innovació no hi ha la solució exacta, no es un problema de classe amb una única solució. A l’hora de voler innovar tenim moltes possibles solucions i un dels reptes més importants es escollir quina es desenvolupa en la pràctica.
La innovació implica haver de prendre decisions, i córrer el risc d’equivocar-se, d’escollir el camí sense sortida, o un camí massa llarg i costos.
Però cal tenir clar que la innovació es una inversió que pot ser costosa. En un interessant llibre titulat “Engineering: an endless frontier“ de Sunny Y. Auyang es pot llegir “Com de costum, el desenvolupament d’una invenció en un producte útil requereix
deu vegades l’esforç d’invenció.”. Això es una consideració molt important dons sovint les polítiques i els pressupostos per activitats d’innovació s’adrecen preferentment a donar suport a les activitats generadores de coneixement es a dir a la Recerca i el Desenvolupament.
Però aquesta fase es sovint molt menys costosa que la fase de portar la invenció a ser produïble. Les activitats de preindustrialització suposen en molts casos haver d’invertir molt més que en la fase de R+D, i aquesta fase no rep habitualment recursos públics de la mateixa magnitud, dons es considera que es “més fàcil” de portar-ho a terme.
Ens podem trobar que la solució que haguem de utilitzar aleshores no sigui la millor, sinó la que podem pagar. Això es molt habitual en les pimes on els recursos solen ser més limitats que en les grans empreses. Però no ens hem de tirar enrere, el que hem de fer es posar en marxa la que en aquell moment podem realitzar, i l’altra deixar-la per quan hi hagi recursos, o enterrar-la per sempre.